port-de-barcelona

Catalunya pot ser l’Estat amb més benestar d’Europa. Tenim tots els ingredients per a què així sigui. Només cal que siguem conscients d’allò que hem estat al llarg de la història tot i tenir un Estat en contra que ens ha intentat anul·lar, ens ha robat i ens ha dividit constantment com a poble. Ara som a les portes de recuperar la nostra llibertat i de poder-nos reinventar, de posar-nos nous reptes, dels de debò. I fer-ho entre tots, aprofitant que la societat civil està molt mobilitzada, i que els partits s’han vist abocats a respondre a aquesta societat civil que camina amb determinació.

Però per a què volem un Estat independent? Perquè sabem que hi sortirem guanyant, i molt. Podrem ser nosaltres i gaudir dels fruits del nostre treball. No ho fem perquè ningú ens regali res, si no per ser capaços d’aprofitar tot allò que generem. I quan això sigui així, no dubto en queè entendrem que si generem més, ens en beneficiarem més, i això sens dubte acabarà amb millor benestar econòmic i també social.

Tinc clar que aquest país té un potencial enorme, extraordinari, inimaginat encara. I això no ho estan explicant els polítics actuals, ni els periodistes òbviament, com tampoc fa 5 anys treballaven de debò per la independència perquè no hi creien. Però per sort, alguns hi vam creure i ens vam posar a treballar, i per això avui som aquí. Ara cal pensar en els propers 5 anys i començar a treballar per imaginar aquest nou país i el seu potencial.

Des d’aquest espai voldria opinar i debatre sobre l’afirmació inicial d’aquest escrit: “Catalunya pot ser l’Estat amb més benestar d’Europa”. Amb arguments com sempre he fet, que a més estan recollits en el que espero serà el meu tercer llibre i que durà per títol Potencial d’Estat. El llibre no està tancat i per tant algunes de les aportacions que hi feu les mencionaré i en podreu formar part. Voldria que no fos el “meu” llibre si no el llibre de molts que han volgut fer l’exercici d’imaginar el país dels propers 5-10 anys.

Articles

El paper de l’Estat en l’economia

Entre el segle XIII i el XVII la nació catalana va arribar a tenir fins a 135 consolats de mar, el que avui serien oficines comercials, que arribaven fins a Anvers i Londres per l’Atlàntic i Constantinoble, Alexandria o Trípoli pel Mediterrani. Hom reconeix que, a més, aquests consolats i les lleis que s’hi aplicaven van generar el dret marítim internacional que fins fa poques dècades encara estava en vigor.

Fins a la descoberta d’Amèrica, Castella no tenia cap oficina similar als nostres consolats, i amb la descoberta tots sabem que el que es va establir a les colònies no van ser justament oficines comercials.

Vet aquí dos models econòmics que, si em permeten, encara avui formen part de l’ADN de les dues civilitzacions, la catalana i la castellana; dos models que necessiten, cadascun, un Estat diferent per fer-los funcionar.

Mentre a Catalunya l’Estat vetllava per pactar i negociar amb els estats on s’establia les relacions comercials per tal que les empreses catalanes se’n beneficiessin, en el cas castellà l’Estat el que procurava era que tot el poder polític i militar l’exercís la Corona i en benefici de la Corona i dels seus súbdits benestants.

En el nostre cas, doncs, el qui volia tenir poder havia d’aconseguir produir i vendre productes que fossin desitjats al llarg de l’extens mercat on érem presents, gràcies a una xarxa ràpida de moviment per la mar Mediterrània. En el cas castellà, el que calia era fer carrera militar o política per exercir el poder a través del control i saqueig de les colònies.

És obvi dir que avui aquest fet antropològic és present encara, de manera evidentment conformada, en les dues mentalitats dels dos governs, el català i el castellà. És cert, però, que amb tants segles de catalans exercint en un entorn polític castellà, s’ha perdut part d’originalitat, i la majoria de comerciants (empresaris en general) ja tenen part de l’ànima castellanitzada i, per tant, poden trobar naturals algunes pràctiques que no serien mai les nostres originals.

Amb això vull dir que part de l’esperit corrupte dels catalans prové justament de la nostra castellanització, no només cultural sinó sobretot legislativa, a partir de lleis que permeten, per no dir que promouen, pràctiques que no serien lògiques en un Estat d’enfocament purament comercial. Hem perdut, doncs, part de la nostra essència, però estic convençut que quan siguem Estat sabrem anar-la recuperant. El nostre tarannà, en aquest sentit, és molt més semblant al dels austríacs (alemanys) o anglesos, que són, juntament amb els catalans, les tres civilitzacions d’esperit comercial i industrial europeu, com es va veure en els segles que tocava fer la revolució industrial (encara avui en gaudim les conseqüències).

És evident, doncs, que l’Estat espanyol ha desenvolupat un model per governar des del poder, per sotmetre el poble i per obtenir rendes de les quals es beneficien el mateix Estat i els seus més fidels executors, incloent-hi la Casa Reial però també la famosa casta política. Avui, aquesta casta ja no pot sotmetre el poble amb armes, però ho fa amb lleis que afavoreixen les grans empreses associades al poder i que reverteixen part dels beneficis en la mateixa classe dirigent. Casos com el Castor de Florentino Perez; la construcció inversemblant de la xarxa del TGV; aeroports i autovies no rendibles; el cas Bankia; la gestió de les elèctriques amb un dels preus més alts d’Europa, i un llarg etcètera que il·lustra a què em refereixo.

En canvi, a Catalunya, des de fa tres segles ja no tenim un Estat que vetlli pel nostre poder, que sempre ha estat l’econòmic, afavorint les empreses catalanes de la burgesia. Ara aquestes empreses en tot cas si han de demanar favors ho han hagut de fer a l’Estat espanyol, amb pràctiques similars a les que s’han utilitzat allà. No és gens estrany que en la restauració de la democràcia, aquests mètodes s’hagin estès a la mateixa Generalitat, ja que en definitiva el sistema legislatiu és des de fa tres segles també l’espanyol.

Ara ens cal un Estat català que vetlli pels interessos dels empresaris catalans, com ho fan Alemanya, Holanda o Anglaterra amb els seus, d’empresaris. És a dir, ajudant a l’exportació, a les polítiques de recerca i innovació, amb finançament a les empreses productives i no constructores o als banquers i, en definitiva, amb allò que ja feien els nostres avantpassats fins al segle XVII però adaptat quatre segles més tard.

També en això volem i podem canviar-ho tot, i estic convençut que quan ho fem l’economia d’aquest país funcionarà molt millor, i de retruc el benestar dels ciutadans i les oportunitats de milers d’emprenedors, als quals el seu Estat podrà ajudar a fer-se grans i a pensar en gran.

Les arrels del model econòmic català

L’historiador Xavier Hernàndez al pròleg del llibre “Jo, Vilana Perles” explica que la Guerra de Successió fou un xoc entre el bloc absolutista (Espanya i França) i el projecte industrial constitucional (Anglaterra, Catalunya i Àustria). També deixa clar que aquella guerra va ser de caràcter internacional i va moure molts interessos, sobretot comercials, que van suposar un clar canvi i l’inici molt probablement de la superació d’Anglaterra a Espanya en el domini planetari.

Però qui eren els comerciants i industrials a l’Espanya del moment? Castella allunyada de les costes? Andalusia amb una estructura encara feudal i poc desenvolupada? O potser la nació catalana, que des de la Baixa Edat Medieval dominava el comerç de la Mediterrània amb gremis alguns dels quals avui tenen gairebé 500 anys d’història?

En Josep Fontana i Làzaro al simposi Espanya contra Catalunya explica que el mateix Felip V reconeix que el sistema polític català donava més llibertat que el que tenien els anglesos i que, molt important, la Guerra de Successió va ser la del bloc feudal (França i l’Espanya castellana) contra el sistema parlamentari i de llibertats (Catalunya, Anglaterra i Àustria). Per tant, si com recorda el mestre Pau Casals a la seu de les Nacions Unides, el parlamentarisme el vam aportar els catalans cap al segle XIII (o els anglesos coetàniament) i a inicis del segle XVIII Catalunya té un sistema de llibertats més avançat que Anglaterra, la base democràtica per excel·lència al llarg dels segles, no és difícil pensar que abans de la Guerra de Successió Catalunya seguia liderant les formes democràtiques a Europa i segurament al món.

Així doncs, abans de la Guerra de Successió ens trobem amb una Catalunya líder en els sistemes democràtics i industrialment el més desenvolupat de la Península i molt probablement del sud d’Europa.

Després de la Guerra de Successió el model econòmic de les grans potències francesa i espanyola serà evidentment el de base jacobina, amb una forta presència de l’Estat per tot arreu i gran poder extractiu sobre les colònies, mentre els models britànic i austríac (germànic i holandès inclòs) serà un model basat en el de la industrialització i donarà peu a la revolució industrial a finals del segle XVIII i durarà fins als nostres dies amb potències dedicades a l’empresa productiva amb una forta base familiar. Catalunya, tot i ser enmig de França i Castella, va intentar mantenir un model similar a les potències europees que han estat les més desenvolupades durant segles, però evidentment amb el fre constant de les polítiques de l’Estat espanyol que mai ha afavorit de forma sistemàtica les
empreses privades de la burgesia catalana.

L’Estat espanyol de matriu castellana va viure durant segles de les colònies, però des de la pèrdua de Cuba i Filipines no ha trobat un model empresarial que sigui competitiu internacionalment per crear llocs de treball pels seus ciutadans. Grans empreses lligades a l’Oligarquia, recolzades a cop de decret de BOE no són prou per crear els milions de llocs de treball que necessita aquest país. És un model ineficient, amb una indústria no competitiva, un turisme molt centrat en la capital i alguns entorns molt vinculats al sol i platja, i un sistema agrari subvencionat que no pot viure per si mateix.

Aquest model no s’aguanta ni s’aguantarà si no hi ha una veritable revolució industrial, que sí ha fet Catalunya cada cop que ha tocat.

Catalunya, en canvi, avui és líder en turisme de valor afegit present a gran part del territori; té una indústria clarament competitiva, com demostra l’increment constant de les exportacions i un sector cada cop més punter en disseny, innovació i tecnologia que certifiquen que ens hem sabut adaptar als temps tot i les grans dificultats que imposa l’Estat.

Així doncs, el nostre model -que té arrels de fa segles- només es podrà potenciar definitivament quan tinguem un Estat propi i així tornar a formar part del grup d’estats que lideren l’economia europea. Hem de tornar a ocupar el lloc que ens va a ser près per la força de les armes i que ens ha condemnat a perdre un pols internacional que aviat recuperarem.

APORTA A VERKAMI

Junts hem de fer possible el llibre Potencial d'Estat

Potencial d’Estat és un projecte conjunt amb lliureimillor.cat que reivindica les capacitats de Catalunya per esdevenir un estat capdavanter al món. En farem un llibre. Hem engegat un Verkami per fer-lo possible. Comptem amb tu!