318790

Fa uns quants anys, coincidint amb aquesta fal·lera independentista que floreix arreu del país, en Salvador Cardús explicava que el mapa de partits del nou Estat no tindria res a veure amb l’actual. Hi estic força d’acord, i encara hi afegeixo més: cal pensar que els partits que formaran els futurs arcs parlamentaris respondran als espais polítics que existeixin i que, lògicament, aniran canviant en les properes legislatures fins a estabilitzar-se en espais lògics i permanents de la nova Catalunya Estat.

Així, no m’estranyaria gens que, per exemple, la primera legislatura encara treguin alguns diputats forces amb matriu espanyola, com a reflex d’un espai que enyorarà seguir lligat a Madrid, però que no aguantaran gaire més enllà, perquè d’aquí una dècada Madrid quedarà molt lluny per a tots els habitants de Catalunya, no tan geogràficament com mentalment.

La clau és, doncs, dibuixar quins espais hi haurà en la Catalunya futura consolidada. Seran tal com els coneixem ara, vinculats a la dreta i a l’esquerra, o a liberals, socialdemòcrates, republicans, monàrquics?

Sincerament, no ho sé, però, igual que als anys 80-90 el pujolisme va captar la majoria de vot d’aquest país, crec que som a les portes de tornar a tenir un espai majoritari i estable que, un cop assolit l’Estat, pot dominar durant dècades la política catalana. Em refereixo a l’espai del català treballador, petit empresari, culturalment documentat, modern i cosmopolita, socialment compromès, sensible i lluitador, centrat i poc amic dels extrems.

Aquest espai avui està ocupat per ERC i CDC bàsicament, però qui l’ocuparà les legislatures posteriors a la constituent? A hores d’ara no m’estranyaria que aquests dos partits, i potser algun altre, ja estiguessin pensant en què cal fer per representar-lo i com diferenciar-se dels altres per ocupar-hi les primeres posicions. Recordem que a ERC li va costar molts anys assolir un percentatge de vot significatiu i ara pot tenir por que li passi el mateix, i a la inversa, CDC o el que surti de la refundació ha d’aspirar a reocupar-lo i tornar a dominar el mapa polític.

Demano al lector que s’aturi 10 segons i s’imagini la Catalunya 5-10 anys després de ser independent…. Infraestructures bàsiques com el corredor del mediterrani avançades, autovies com la NII i N340 en marxa, baixada d’impostos, pujada de pensions, aplicació de la llei de dependència amb dotació pressupostària, desenvolupament d’un veritable Estat del benestar, empreses strart-ups i exportadores recolzades pel govern, seus de multinacionals implantant-se com a qualsevol altre Estat, pressupost de cultura com els Estats normals… i moltes coses més que qualsevol país avançat europeu tingui per lògiques.

En un entorn com aquest, quin sentit tindran les polítiques de CSQEP, les reclamacions d’Ada Colau sobre l’habitatge o polítiques socials? Quanta gent se situarà als extrems com els que representa la CUP si les coses van bé per a la majoria de la societat civil, quants enyoraran ser a Espanya si aquesta segueix patint un procés d’emigració perquè una vegada més no pot generar llocs de treball per a la major part de la seva societat, mentre que a Catalunya estem a prop de la plena ocupació?

Si jo fos Artur Mas i m’hagués proposat renovar un partit que fou hegemònic durant tres dècades, em plantejaria de nou cobrir aquest gran espectre que he definit abans, perquè la societat catalana ha demostrat sobradament que no és frontista i de canvi de signe com l’espanyola. Ells son de blanc o negre, o felipisme o aznarisme. Com pot ser que un Estat com l’espanyol ha pogut pendular amb majories absolutes sobre dues propostes clarament tan diferents? Només si penso en qui domina els mitjans espanyols, i per tant el criteri dels seus ciutadans, ho entenc.

En canvi, a Catalunya, sortosament, mai hem canviat de forma clara a dos extrems tan distants. Sempre hi ha hagut un partit (ara partits) amb la majoria de vots que representava una sensibilitat catalana majoritària. En efecte, els vots que avui representa Junts pel Sí són en gran part els que ocupava fa una dècada l’hegemònica CIU, evidentment amb molts més matisos però sí de forma central.

Per tant, i recapitulant, en un nou Estat on els recursos propis permetran assegurar uns serveis socials de primera, quin sentit tenen els anomenats partits d’esquerra actuals? Com es diferenciarà ERC de CDC? Em costa de pensar, i per tant, començo a veure que el millor per als dos és que acabin ocupant conjuntament aquest espai i es presentin com a defensors del catalanisme d’Estat, el que es proposa que el nou Estat serveixi per desenvolupar tot el potencial econòmic i social que pugui oferir als seus ciutadans, maximitzant la generació de riquesa i assegurant un just repartiment a tota la societat. Un partit que faci del suport a la pime la base de l’economia catalana, que vertebri tot el país utilitzant la força de Barcelona com a avantatge per posar al món la resta del territori, que desenvolupi l’educació com a base fonamental per al futur de les properes generacions, que faci de la cultura un gran exponent de desenvolupament personal i que posi la felicitat dels catalans com a objectiu principal per a tots els homes i dones que habitin al nostre país. No sé quines sigles ha de tenir aquest partit, ni quines persones l’han de liderar; però tots plegats hem de ser capaços de construir-lo pel nostre bé i el dels nostres fills. Oi que sí?

Deixa un comentari

Your email address will not be published.Required fields are marked *