Foto: Sota la senyera via photopin (license)

Em va sobtar molt fa una mica més de dos anys quan una amiga que mai havia estat independentista em va dir: Joan, ara ja ho soc, és que està de moda… En el primer moment vaig sentir una il·lusió especial, recordant com als anys 2009-12 anàvem pels pobles fent presentacions i la gent ens transmetia més aviat pessimisme. En poc temps la truita s’havia girat, ara no només es veia possible, sinó que estava de moda! Però una reflexió més profunda em feia veure que era tan positiu com arriscat el fet que fos moda. Les modes son passatgeres, què passaria si al cap d’un temps deixés d’estar-ho? Sempre he dit que el que es fa independentista mai deixa de ser-ho, però podia passar que hi hagués gent que digués que ho era només perquè estava de moda? Perquè tothom en parlava, perquè es vivia un ambient festiu, d’il·lusió… Si et fas independentista perquè està de moda, pots deixar-de ser-ho per qüestions similars en el sentit contrari.

Han passat dos anys llargs i la independència sembla que ja no està de moda, més aviat el món sobiranista ha entrat en un bucle de cert desànim, i hi ha molta gent preocupada per això. De la mateixa manera que en aquell moment vaig pensar que no era bo que la gent abracés la independència perquè fos una moda, avui penso que no hi ha motiu per a la preocupació, ans al contrari. La independència ha deixat de ser una moda per ser una necessitat. Avui qualsevol persona amb quatre dits de front és conscient que Espanya està en plena decadència, no només econòmica, sinó també política i, sobretot, de valors.

Ho és en l’aspecte econòmic, com ho demostra que encara som el pitjor Estat de la UE en atur, juntament amb Grècia, amb la pitjor qualitat de l’ocupació i, sobretot, amb el pitjor atur juvenil. Què pot oferir un país així al futur dels seus ciutadans? Espanya no només no està de moda, sinó que cal marxar-ne si un vol tenir un futur decent per als seus fills.

Ho és en el camp polític, quan veus que ja no passa ni allò que tant hem pregonat sempre des de Catalunya. Ara no es posen d’acord ni quan van contra els catalans! Fa pocs dies el Congrés aprovava dues proposicions per majoria simple sobre la sacrosanta unitat d’Espanya perquè no hi va haver possibilitat de fer-ne una de sola amb majoria absoluta. En el camp de la corrupció també s’entreveu una decadència profunda quan el PP de València posa en evidència i esquitxa l’estructura que va fer gran el partit, amb Aznar i Rajoy involucrats, discs durs destruïts sense explicació, i en canvi ocupant poca quota de pantalla comparat amb els casos que hi ha hagut a Catalunya, que han omplert tertúlies a totes hores. Qui es podria sentir orgullós de la classe política espanyola?

Ho és en el camp dels valors, quan ocupa el penós segon lloc en la llista de països del món amb fosses comunes sense identificar, o quan respon a la proposta de la Generalitat d’acollir 4.500 refugiats amb mofes i sarcasmes. Quina diferència entre la postura del MHP Carles Puigdemont i la visió deshumanitzada del govern espanyol!

L’Estat espanyol està en decadència, i això el debilita per tots els flancs, i un d’especialment dolorós per a ells: l’internacional. La setmana passada vèiem com l’ambaixador anglès (compte no el cònsol) es reunia al Parlament amb el president Puigdemont i amb els caps dels partits de l’oposició per parlar concretament del procés català, i dos dies més tard el Comitè d’Afers Exteriors dels EUA emetia un document sobre els processos d’independència d’Europa on parlava clarament del cas català. Deia, entre altres moltes coses, que si els catalans volen esdevenir un Estat, ho faran fora de la Constitució espanyola i que si l’Estat espanyol no els reconeix entrarà en una crisi econòmica que afectarà el cor d’Europa. I ai de l’Estat europeu que es digui democràtic i no reconegui una independència de Catalunya, això també ho planteja l’informe. Ja ho veuen, Espanya no només no està de moda, sinó que pot ensorrar-se del tot si no gestiona bé el cas català, i atès el que va passar amb Cuba (per mencionar la darrera colònia americana), acabaran per aquest camí…

Entretant Catalunya viu una renaixença econòmica digna de menció, que il·lustraré amb algunes notícies dels darrers dies, com ara que el port de Barcelona s’ha convertit en el primer del món per a creuers, cosa que mostra que som molt interessants per al turisme de qualitat; hem doblat el nivell d’exportacions de l’any 2000, senyal que la nostra economia segueix guanyant competitivitat tot i la crisi; hem superat els 40 milions de passatgers a l’aeroport del Prat tot i les traves que AENA ha posat en les darreres dècades; segueixen creixent les inversions estrangeres (un 58% més el 2015 respecte del 2014), fins al punt que el Finantial Times reconeix que som la millor àrea per invertir al sud d’Europa. O sigui, que la independència potser no està de moda, però Catalunya sí. Fa dos anys explicava en les meves xerrades que Catalunya era un caramel, i sembla que ara hi ha molts inversors als quals els agrada el dolç…

Tot i així… tot i així, repeteixo, hi ha un sentiment a la societat catalana que el procés està estancat. I jo em pregunto: no deu ser que una cosa és el que està passant i l’altra el que els mitjans expliquen? I en això, amics lectors, estem molt malament. Tenim una classe periodística en general que abans de fer les notícies es mira els teletips de les agencies de Madrid en lloc d’estar oberts als detalls que ens mostren i demostren que ens estem independitzant i que, a més, estem sortint de la crisi econòmica sense patir una crisi política i molt menys de valors. El problema no és el que passa a Catalunya, sinó el que mostren els mitjans que escoltem, mirem i llegim, amb comptades excepcions. Els recomano que plantin definitivament les tertúlies i mitjans en general que subratllen els aspectes negatius del procés i es facin seguidors dels que saben entendre que, darrere les dificultats, el país se n’està sortint, i molt bé!

Quan penso tot això pateixo, no per mi, sinó per tota la gent independentista que no viu aquest procés amb felicitat sinó amb por i dubtes. I aleshores és quan me’n recordo d’aquells que volen solucionar el tema fent una DUI demà i els pregunto: per què? Creieu de debò que la majoria de la societat civil catalana estaria d’acord amb una independència sobtada? Només vull recordar que els partits que portaven aquest full de ruta, Solidaritat Catalana bàsicament, no van treure cap diputat a les eleccions del 2012 i ja no es van presentar el 2015.

La societat catalana ha avalat un full de ruta que diu que en 18 mesos cal tenir preparades les estructures d’Estat per si la majoria volem fer el pas, i això és el que ara estem fent, i fins on jo arribo, dono fe que amb moltes dificultats però s’està treballant clarament en aquesta línia.

Doncs que més ens cal? La independència ja no està de moda, però ens estem independitzant, i la comunitat internacional s’està preparant per fer la mediació quan toqui, i no falta gaire. Jo els asseguro que ho visc amb molta felicitat…

Deixa un comentari

Your email address will not be published.Required fields are marked *