anna-gabriel-696x464

Tant que costa construir i que ràpid que es pot destruir… Com un castell de cartes que es va muntant amb paciència, cura i esforç, fins que arriba el vailet inconscient i el fa volar d’un sol cop amb rebequeria.

El nostre procés s’ha construït amb molt d’esforç, de milers de persones, alguns ja descansen eternament; hi hem sumat hores d’il·lusió i de treball, sacrificis personals, familiars, a vegades fins i tot dels que et canvien per sempre la vida, i no ens mereixem que ens ho tirin tot per terra.

Que jo hagi viscut, ja el 2005 hi havia Catalunya Acció, amb un pla de treball clar per arribar a la independència vers el 2014; el 2008 vam aparèixer el CCN per donar arguments econòmics i sumar milers de persones al procés amb centenars de presentacions per tot el país, en paral·lel a les consultes engrescadores a centenars de pobles; la creació de l’ANC, amb molta estratègia i debat; el viratge d’Òmnium com a interlocutor no només cultural sinó també polític; una AMI que involucrava tot el món local en el procés amb pactes i equilibris sempre difícils; la incorporació de Súmate, que va sorprendre a molts, i més entitats i persones anònimes que, finalment, vam aconseguir que els partits fessin el pas definitiu.

El procés ha fet que els partits, que fins al 2012 eren pactefiscalistes, fessin passos clars per convertir-se en independentistes, amb trencaments interns, amb renovacions de cúpules, tot per satisfer el votant que, clarament, es manifestava amb un sol crit: “independència!”.

A partir d’aquí, procés a la catalana, amb seny i poca rauxa, intent de negociar amb l’Estat, convocar eleccions per buscar una majoria clara, convocatòria de consulta per mesurar la força de l’independentisme, noves eleccions plebiscitàries per obtenir un mandat definitiu, full de ruta clar de 18 mesos… I quan teníem un pla preparat per acabar-ho de desenvolupar… patapam!, tot per terra. N’hi ha unes quantes que diuen que no els agrada el castell tal com l’hem construït entre tots i ens el derrueixen. I això que només tenen la meitat de recolzament a les seves files, però efectivament engeguen a passeig els somnis i la feina de milers de persones, l’esperança de molta gent que ho veia a tocar i de nou queda envaïda per la sensació d’injustícia, com la que ens produeixen no pocs atacs des de l’Estat. No són Estat, però fan més mal que no pas l’Estat; perquè arriben per darrere i quan menys t’ho esperes.

I ara, per esvair aquesta situació, ens treuen el RI com si fos aigua màgica, que no només allibera les veritables culpables, sinó que, a més, de rebot, s’atreveixen a culpar els que tenien més recolzaments, en proporció de 6 a 1. I milers de persones de bona fe, amb il·lusió, amb ganes de seguir pencant, fan com si res no passés, com si fos normal, com si no vingués d’aquí, com si els 18 mesos fossin exagerats i això ho puguem escurçar per una altra via. Que rucs! No haver decidit abans que el RI era la salvació a tot, que no calia un pressupost amb partides per a estructures d’Estat, i que hi havia moltes maneres d’ajudar la gent que pateix sense necessitar nous pressupostos.

I mentrestant, els que van entrar en el procés perquè era positiu, simpàtic, engrescador, ara veuen com més aviat les que ho han de fer possible fan por, es tornen antipàtiques, i fins i tot sembla que ens volen fer culpables per no haver-ho fet millor. I els que hi van entrar pel centre, conservadors i gent d’ordre, ara veuen com elles son just l’antítesi del model de país de la majoria i ja comencen a fer-se enrere. Quantes vegades no s’ha dit que calia ampliar la majoria social, però ningú comptava que, com a mínim, calia aguantar la que ja teníem…? Però sembla que ens poden permetre frivolitzar en això sense que ningú els qüestioni res.

Doncs ara més val que algú vetlli perquè aquestes 10 diputades ens diguin exactament com cal fer això del RI, on hem dipositat tantes esperances, perquè, si no, a darrera hora tornaran a mostrar la indulgència i tombaran el castell de cartes quan pensem que ja el tenim a punt de coronar de nou.

Personalment, no hi penso dipositar més esperances fins que el 50% de la CUP, la part destructora, quedi anul·lada. Mentre això no passi, no veig possible el darrer pas; és més, intueixo que tindrem un correctiu escandalós a les urnes que només l’arreglarà la fal·lera de l’Estat per acabar d’ensorrar-nos. I quan aconseguim foragitar-les, aleshores intueixo que només amb una unitat d’acció política real aconseguirem la majoria que donarà la llibertat del nostre país.

Qualsevol dels fulls de ruta que ens plantegem fracassarà sense la unitat d’acció política. El nostre problema ja no és de full de ruta, sinó de força interior per executar-lo, i mentre tinguem destructores a les nostres files, ja podem anar muntant castells, que tindrem qui els tombi.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.Required fields are marked *